La moda dels outsiders polítics

Tard o d'hora sorgeix la curiositat per entendre les decisions que prenen els nostres representants, les polítiques públiques i el funcionament del sistema en el qual vivim. A partir d'eixe moment, s'hauria de buscar informació en fonts rigoroses i fiables sobre aquelles qüestions que són del nostre interés.

Tampoc fa falta saber de tot. La gent ha d'entendre que ningú naix amb un llibre sobre política nacional o geopolítica davall del braç, però una cosa és tenir una opinió fonamentada sobre un tema i una altra molt distinta és parlar sense saber i sense pensar que el que es comenta pot tenir repercussions i ofendre a qui ho escolta, especialment si la persona que parla té el privilegi de comptar amb un altaveu social. Resulta irritant haver de discutir amb algú sobre una matèria especialitzada sense que aquesta persona tinga ni idea sobre ella.

Actualment, i després de molts esdeveniments històrics ressenyables que han sigut o estan sent difícils de gestionar, ens trobem amb el que sembla la consolidació de la moda dels outsiders (que ja porta un parell d'anys en auge), protagonitzada per organitzacions que es presenten com a alternativa a la “classe política” i utilitzen mecanismes de seducció aparentment despolititzats, propis del populisme, però que realment són la base d'una estratègia política i compten amb la seua ideologia.

Aquestes forces aconsegueixen cridar l'atenció i rebre el vot motivat pel cansament amb els polítics, venent un discurs que sempre assenyala enemics fàcils d'identificar i de relacionar amb els problemes quotidians, siguen o no causats per aquests "enemics". En el cas espanyol, aquestes agrupacions pertanyen actualment i majoritària a la família política de la nova dreta radical i assenyalen com el principal enemic un suposat govern “socialcomunista” i els seus col·laboradors “etarres”, “separatistes”, “lobbies” de sectors socials oprimits històricament, mitjans de comunicació, etc., independentment que critiquen algunes qüestions que porten ocorrent dècades per diferents governs del bipartidisme.

En relació amb això, també s'esmenten termes com la “partitocràcia”, amb el rebuig que suposa, per a referir-se a la democràcia representativa com a mètode no democràtic, encara que per aspectes generals ho és, i això quadra amb la idea de “sanejar” les institucions per a tirar a la classe política (especialment del PSOE i PP) perquè entren els outsiders com a veritables representants del demo, encara que dins d'aquestes organitzacions no es posicionen gairebé mai a favor de cap iniciativa que haja servit per a democratitzar les institucions o millorar la vida de la majoria social.

La qüestió és que han arribat a obtenir suport social per faules i utilitzant diverses formes de desinformació, com les que s'atreveixen a dir respecte al govern o al sistema social i democràtic de dret en el qual vivim. Bàsicament, les seues denúncies tracten sobre la il·legitimitat del govern estatal, tot i que està funcionant seguint l'ordenament jurídic que marca la Constitució espanyola, les dinàmiques habituals en els processos de presa de decisions i els reglaments de les Corts Generals. Així doncs, agrade o no, el Govern compta amb la legitimitat democràtica de les urnes (sistema electoral) i del parlamentarisme (sistema de govern), com els governs autonòmics, siguen de dretes o d'esquerres.

Si en comptes de contrastar la informació ens informem per (pseudo)mitjans de (des)informació o per influencers que no tenen ni idea de política però que es posen a defensar els seus propis interessos i sense cap tipus de formació al respecte, ja podem plegar. Són directament responsables de la crispació que hi ha cap a qualsevol tipus de política, estiga o no dirigida cap als seus propis seguidors, encara que siguen beneficiaris dels projectes de llei impulsats.

No sembla molt intel·ligent informar-se mitjançant canals que han demostrat la seua falsedat. De fet, alguns d'ells han estat denunciats per difusió de faules o, fins i tot, de dades personals de diferents professionals de la comunicació o la política, vulnerant la protecció de dades i facilitant la possibilitat que altres persones suposen una amenaça per a elles.

De tant jugar amb l'externalitat del sistema, el que estan fent és armar un exèrcit de trolls i haters del sistema democràtic i inflamant dinàmiques violentes de gent que es creu amb l'autoritat o la legitimitat suficient per a prendre's la justícia pel seu compte. Però no és justícia, sinó una sort de cacera ideològica que qualsevol persona decent hauria de condemnar.

Tenint en compte tot aquest context, ara ja no es veuen tants símbols democràtics. El que es veu molt és la bandera “rojigualda” (o moltes d'elles) en totes les variants possibles de merchandising, per si no fos prou, i significant, no una mostra d'orgull per la nació, sinó com a oposició a la conquesta de nous drets i a la diversitat dins del territori espanyol. En això consisteix la nova moda, que també fa visible aquest canvi de cicle polític cap a una falsa neutralitat de "sentit comú" darrere de la qual trobem el populisme nativista. I què és això? Si el nacionalisme s'enfoca a exaltar i enfortir allò propi, el nativisme s'enfoca a excloure tant a les persones com al que suposadament consideren idees i valors de fora. El projecte que s'amaga darrere de la bandera nacional és de tot menys defensora de la població que contribueix a la nació.

Imatge creativa de polseres d'Espanya. Font: Generada per IA.

Abans els feia vergonya reivindicar el règim franquista, però ara qualsevol defensa això que era “políticament incorrecte” i manifesten amb agressivitat les seues posicions. Un expresident d'ultradreta d'una comunitat autònoma ho va fer obertament fa només uns dies. I això no només és rebutjable, sinó que hauria de ser castigable per suposar un perill per a la salut democràtica del nostre país.

La llibertat d'expressió no implica que una persona puga dir el que li rote sense cap tipus de conseqüència. No totes les opinions són respectables. No totes les opinions es recolzen en tecnologies o ciències socials ni en tendències que respecten els drets humans i això no és tolerable. I, en allò social, seria convenient incentivar el suport a iniciatives democràtiques i la unitat entre demòcrates perquè nous grupies individualistes no ens facen retrocedir a períodes de repressió.